viernes, 4 de febrero de 2011

Pregunta nº2


Autor Pregunta: Luz Broto

Pregunta:

Convertiros en agentes externos del proyecto right cube_04: dar paso a lo desconocido.

Encarnar lo desconocido. Convertiros en agentes activadores de lo desconocido: afectar ese espacio.


Fecha: 26/11/2010
Titulo: Walking line
Explicación:

En un primer momento la visita al museo fue puramente examinadora, se trataba de descubrir qué había allí y que había pasado. Semanas más tarde vuelvo a visitar el espacio La Capella, esta vez nos planteamos intervenir de manera clandestina.

Nuestra intervención se basa en marcar el recorrido por el espacio expositivo de alguna manera. En este caso elegimos marcar con tiza el paso por la sala, la dirección de nuestra visita y el tiempo empleado para realizar todo el trayecto. De esta manera si durante el recorrido nos tomamos más tiempo observando una pieza la línea se vería interrumpida por una zona manchada por tiza la cual se hace mas o menos marcada en función del tiempo estando estáticos. Si por el contrario nuestra visita es rápida y no nos detenemos a observar sino que hacemos una vista global del sitio la línea se verá continua.

Con esto queríamos poner en primer término estos dos aspectos que quedan casi siempre olvidados en las exposiciones, el tiempo y el recorrido. No existe un manual para utilizar una exposición con lo que nos preguntamos cuanto tiempo requiere una obra para ser vista? Cuanto tiempo para ser entendida? Nadie nos lo indica por lo que queda a decisión del espectador. Del mismo modo que, salvo en sitios concretos de carácter más clásico, nadie te marcará el camino a seguir, por donde decides empezar? Hacia donde irás a continuación?

Creemos que estos dos aspectos son realmente importantes y mediante la realización de la acción pudimos observar como la gente que iba entrando en la sala al encontrarse con la línea procedía a seguirla aunque al no poderla completar rápidamente se encontraban con el fin de la tiza, pero esta reacción de los visitantes fue algo genial, ya que nos mostraba que realmente habíamos logrado lo que estábamos intentando poner en juego.

La línea con tiza en el suelo no fue acabada ya que estaba prohibido pintar el espacio expositivo. Dentro del museo no se debe generar arte, solo se expone, se proyecta o se muestran piezas, pero no se interviene ya que está vetado. ¿La alternativa es salir del museo y recorrer las calles o quedarse sentado en el sofá?


miércoles, 17 de noviembre de 2010

Pregunta nº3




Autor Pregunta: Julia Montilla

Pregunta:

¿Cómo representamos aquellos motivos que carecen de referente?

Data: 19/11/2010

Títol: Ceci n'est pas un Magritte

Explicació:

Al tractar de contestar la pregunta de Julia Montilla vam ser conscients de que era molt difícil plantejar-nos de quina manera es duia a terme la representació dels motius que no tenen un referent ja que depenia de molts factors variables, pensant de quina manera contestaríem nosaltres mateixos a la pregunta ens va sorgir una nova pregunta, realment som nosaltres els que decidim la representació o és la nostra cultura, el nostre temps, la realitat de cada individu que forma part d’una societat concreta?

Aquí és quan vam trobar en quin punt volíem treballar, de la mateixa manera que aprenem el nostre idioma matern, aprenem a escriure i parlar, també aprenem a mirar, i el més important, a llegir el que estem mirant i sens dubte la manera de llegir el que veiem depèn de múltiples factors. La herència cultural que rebem generació rere generació és un factor determinant, el temps que ens toca viure amb els seus corresponents avanços socials i tecnològics determinaran el nostre llenguatge visual i la manera de representar els motius que no tenen referent.

Així doncs per començar vam proposar-nos esbrinar de quina manera la gent representaria aquells motius que no tenen referent i vam demanar a tota una sèrie de persones que ens fessin la seva pròpies imatges donant-los una sèrie de termes. Després vam estar observant aquestes representacions descobrint que un punt comú en tothom havia estat la representació del temps. El temps és un rellotge, sens dubte aquesta era la concepció general per a tots els que van participar i per això ha estat l’element que hem agafat a l’hora de fer una obra que juga amb el treball conceptual que hem estat fent des de que vam rebre la pregunta.

Per això a l’hora de crear aquesta obra hem volgut plantejar aquesta dualitat entre la existència i la no-existencia de poder representar aquests motius. La imatge ens mostra un rellotge el qual tots associaríem amb la idea del temps però posteriorment podem llegir que no, això no és una representació del temps, només és un rellotge que és representa a si mateix, ja que en un altre moment, en un altre context, en un altre lloc hi haurà qui en aquell rellotge mai hi arribes a associar la idea del temps però a l’hora en aquest moment precís, en aquest context i en aquest lloc nosaltres si llegim temps al veure un rellotge. Fent aquí una associació a l’obra de Magritte al trobar nombroses similituds al treballar el plantejament i el seu joc amb el llenguatge.

Podem dir que la nostra resposta és que no hi ha resposta sinó un joc de variables amb el que volem jugar, una imatge que diu una cosa que a la vegada estem negant. Intentem parlar de llenguatge i de com podem treballar amb ell. Donar a conèixer que sempre hi haurà maneres de representar però que no seran sempre les mateixes, jugar amb l’espectador buscant que es facin les mateixes preguntes que nosaltres i busquin la seva pròpia resposta a aquesta qüestió.


lunes, 11 de octubre de 2010

Pregunta nº0


Autor pregunta: Slavoj Zizek
Pregunta:

Nuestros deseos son artificiales?
Existe realidad en la ilusión?

Data: 8/10/2010
Títol: Eat me?
Materials: Caramels de color blau i vermell, esfera de plastic amb l'interior buit.
Explicació:

Com a les grans dualitats a les que ens podem enfrontar en determinats moments de la nostra existència el problema de la realitat i la il·lusió no te una resposta clara, concisa i determinant. Podem tractar de conèixer les dues parts però ens serà impossible veure on es troba la frontera entre una i l’altre, els límits son tan confusos que creuem la línea contínuament sense tenir-ne consciencia. Vivim entre els dos “mons” molts cops conscients de submergir-nos en una il·lusió altres inconscientment empesos dintre d’un somni totalment real.

Personalment he volgut agafar l’escena tan simbòlica de Matrix on Morpheo fa conscient a Neo de la “realitat” i l’insta a escollir entre fer front a la realitat o tornar a dormir en la il·lusió que fins ara havia cregut real oferint-li dues pastilles. La pastilla blava el tornarà a l’ il·lusió satisfactòria en que vivia, la vermella el farà despertar I ser conscient de la realitat, jo crec que no hi ha aquesta divisió. Vivim constantment entre realitats i il·lusions sense ser capaços de determinar del cert que es que. Amb aquesta peça vull mostrar com estem vivim questa dualitat, segurament prenent pastilles vermelles I blaves constantment perquè sense la il·lusió la realitat no es possible i a la inversa.